Fa molts i molts anys, un poblet aïllat a les altes muntanyes va veure com li arribava l'infortuni. Un gran núvol negre va cobrir el cel, interposant-se entre el llogaret i el sol. Tan fosc i espes era el núvol que el dia va passar a ser tan negre i impenetrable com la nit. Ni el sol ni la lluna podien donar la seva llum.
Per combatre la foscor es van encendre totes les espelmes i el poble es va reunir en assemblea per decidir que romandrien a les seves cases fins que el núvol hagués passat. Els més savis van augurar que la desgràcia no s'allargaria més de 2 dies. Van preveure que amb els primers vents el cel s'aclariria i podrien tornar a la normalitat.
No obstant això, van passar dos dies, una setmana, dues setmanes. El núvol no es va anar i la cera de les espelmes s'estava esgotant. El poble es va tornar a reunir perquè la situació ja era alarmant i els savis es veien incapaços de preveure fins quan duraria. Se'ls va acudir que el millor que podien fer en aquells moments difícils era aprendre a moure's sense llum. Amb la poca cera que els quedava van calcular els recorreguts, van assajar com conrear els camps amb els ulls tancats, com pasturar el bestiar i exercir totes les rutines quotidianes. Aquesta capacitat d'adaptar-se als temps de foscor els salvaria.
Les espelmes no van trigar a consumir-se, el negre més profund es va apoderar del poble i gràcies al bon treball que havien fet abans de quedar-se a les fosques la vida va poder continuar. Al principi, la tristesa va estar present en els cors dels habitants. Però amb el temps es van acostumar. Amb els anys van deixar de demanar auguri als savis sobre quan marxaria el núvol negre. Amb les dècades, alguns costums i fins i tot la forma de parlar van ser canviant. Ja no es referien a les tasques del "dia a dia", sinó del "nit a nit". Amb els segles, molts dels seus coneixements originals es van perdre. L'època de la llum, per a molts d'ells, era més una llegenda que un passat real.
No se sap quan ni com, un bon dia -o hauríem de dir una bona nit- va començar a bufar vent de l'est i es va obrir una minúscula escletxa en el núvol negre.
Els habitants del poble, que havien nascut en la foscor i mai havien conegut a ningú que hagués vist el dia, no es van adonar del canvi en el cel. Estaven tan ocupats amb les seves preocupacions, tan arrelats als seus costums, que no van veure gens. En bona part no ho veien perquè amb els segles pràcticament havien oblidat el que era obrir els ulls i perquè, per a major seguretat, normalment es desplaçaven de quatre grapes.
No obstant això, va haver-hi alguns que es van adonar de l'escletxa. Eren els que, malgrat la foscor, havien conservat el reflex d'obrir els ulls de tant en tant. Eren els que intuïen que la llegenda podia ser història. Eren els que en el més profund del seu esperit, potser sense ser conscients, pensaven que algun dia podia tornar la llum. Aquests eren els únics que estaven preparats per veure l'escletxa.
En mirar cap al cel els seus ulls desentrenats es van enlluernar. I en comptes de tancar-los o de mirar cap a un altre costat, van seguir amb la mirada fixa cap a l'escletxa i van començar a venerar-la. Li van dedicar temples, li van dedicar cants i van pensar que aquella escletxa era la profecia que es complia. La llum havia tornat! Els 'enlluernats', tal com els denominaven la resta, es van tornar molt impràctics. Van deixar les seves tasques habituals i es van dedicar exclusivament a mirar l'escletxa, a venerar-la i a intentar convèncer als altres de la seva existència. De manera que cada vegada hi havia més 'enlluernats' i menys treballadors.
Únicament va haver-hi una persona, una nena, que ho va veure diferent. Va ser l'única capaç de despullar-se dels costums enquistats i, alhora, de no deixar-se enlluernar. Ella va mirar l'escletxa i després va mirar al seu voltant. La feble llum trencava suaument la profunda foscor i ho impregnava tot. Es va adonar que el poble s'havia dividit entre els quals treballaven amb els ulls tancats i els que, havent obert els ulls, estaven enlluernats per l'escletxa. Es va adonar que la majoria anaven de quatre grapes. Es va adonar que els camins estaven plens de brutícia i obstacles. Que els camps s'havien conreat desordenadament. Que hi havia grans arbres carregats de fruits que mai s'havien aprofitat. I, veient tot això, la nena va decidir recollir els fruits i repartir-los, ordenar els camps, netejar els camins i ajudar a la gent a aixecar-se.
Al principi els vilatans, encegats per el treball o l'escletxa, eren reticents als canvis i no es van adonar de les millores. Però, a poc a poc, més i més persones es van ser unint a la nena, mirant al seu entorn i aprofitant la llum que els arribava pel ben del poble. I els van cridar els 'servidors'. Va ser un procés lent, doncs no tots els ulls podien tolerar la llum ni totes les ments estaven preparades per al canvi. Els 'servidors' ho sabien i simplement feien el seu treball. Seguint el seu exemple, amb els anys tot el poble va acabar obrint els ulls i fent bon ús de la llum.
Mentrestant l'escletxa s'havia anat eixamplant, fins que el cel es va obrir del tot. I així va ser com la vida va tornar a la normalitat. I així va ser com el poble va conservar els coneixements acumulats durant l'època de foscor i va aprendre a viure el dia i la nit.
